Rèquiem, Domenico Cimarosa

D. Cimarosa
Rèquiem en sol m.
 
Alfred Cañamero, director
Ulrike Haller, soprano
Tànit Bono, mezzo
Joan Garcia-Gomà, baríton
Coral Mixta d’Igualada

El 1787 Domenico Cimarosa va ser convidat a Sant Petersburg per mitjà del Duc de Serra Capriola, el ministre de Nàpols i Sicília acreditat en la cort russa. Sols deu dies més tard va morir la Duquessa de Serra Capriola, l’esposa del seu patró, i a Cimarosa se li va encarregar de compondre ràpidament la música pel seu funeral: el Rèquiem en sol menor.

La música de Cimarosa, ja sigui sacra o profana, és un reflex de la serenitat de la seva personalitat. I el seu Rèquiem no és pas una excepció: no hi ha un dolor visible sinó tan sols el consol en la certesa de la vida eterna. Les melodies i la època en que va ser escrita l’obra (quatre anys abans de que W. A. Mozart composés el seu Rèquiem) potser ens poden portar a la ment a Mozart, el compositor que, segons els gustos de l’època, estava considerat un geni menor que Cimarosa, encara que aquest considerava a Mozart “el més gran de tots els músics”.

Domenico Cimarosa va néixer al desembre de 1749 a Aversa (Itàlia). Orfe de pare va ser tutelat en la seva educació musical i humanística per un sacerdot organista a Nàpols, el pare Polcano, que també li va trobar l’ajut econòmic per entrar al Conservatori de Loreto.

Va ser considerat com un dels compositors d’òpera més importants de l’època, fins al punt que les seves òperes havien estat dirigides pel mateix Haydn a Eszterháza i escenificades per Goethe a Weimar. Antimonàrquic i favorable a la proclamació de la República Partenopea per les tropes franceses, va ser condemnat a mort a la tornada dels Borbons i gràcies a la intercessió d’admiradors influents la seva sentència va ser commutada.

“Cimarosa és el més gran dels poetes musicals italians de l’amor”, diu Stendhal.