Un homenatge a aquelles dones que no pogueren deixar volar la seva gran vàlua musical.
Un dels grans atractius de la Venècia del segle XVIII era poder assistir algun dels concerts que es feien en els Ospedale.
Una meravella musical que captava visites de tot Europa i que, tal com ha quedat escrit en nombroses cròniques, deixava extasiat a tota persona que escoltava.
Noies tocant i cantant rere reixes, dirigides i educades en la música pels millors noms del moment.
Grans instrumentistes i compositors ocuparen els càrrecs de mestres i directors musicals dels Ospedale, treballant amb unes noies que la majoria eren orfes: le figlie di choro.
Els principals Ospedale eren l’expressió d’una forta iniciativa d’assistència benèfica, associacions formades per religiosos i laics, aristòcrates i burgesos atents a les situacions de necessitat. Però no tot el que sembla tant bonic ho és.
Les filles del cor musicalment eren bones, molt bones, però pràcticament presoneres.
Només el matrimoni les podia alliberar, però aleshores, gairebé sempre, ja no cantarien ni tocarien. Per a les dones era reprovable trepitjar l’escenari, actuar amb una orquestra en públic. Una exhibició musical controlada en els Ospedale i unes persones que, segons ha quedat escrit per molts visitants, eren el nivell musical més alt d’Europa.
Per Adriana, Maddalena, Anna Maria, Angeleta, Bernardina, Dianora, Fortunata, Santina, Pellegrina, Lucietta, Prudenza, Annetta, Chiaretta, Apollonia, Candida, Giovanna… Les Filles del Cor.
