“Dido i Eneas” és una òpera barroca composta per Henry Purcell el 1689, sobre el llibret que el dramaturg Nahum Tate va escriure sobre l’episodi IV de l’Eneida de Virgili, on s’expliquen els amors de la llegendària Dido, reina de Cartago, i el príncep troià Enees refugiat a Cartago. Quan Enees i la seva tropa naufraguen a Cartago, ell i la reina s’enamoren. Però, per enveja a Dido, els déus es confabulen i li fan creure a l’heroi que ha de partir i que el seu destí és refundar Troia. Dido, es lamenta ja que no pot viure sense el seu amor i cau en una profunda desesperació que la porta a la mort.
És una de les òperes més importants del període Barroc i està considerada com la primera òpera nacional anglesa. Tot i tractar-se de l’obra mestra de Purcell i d’una de les grans creacions musicals de la història, va passar gairebé inadvertida després de la seva estrena a la primavera de 1689 a la residència escolar per a senyoretes de Josias Priest, a Chelsea (Londres).
Encara que consta de tres actes, és una òpera breu. Tot i aquesta brevetat, l’òpera de Purcell conté una gran força teatral i una insuperable bellesa musical. El Lament que Dido canta en morir és un dels moments més bonics i cèlebres de la història de l’òpera.
