Franz Joseph Haydn, fou un compositor austríac que realment marcà tota una època. Una persona que cobrí tot un període històric des del final del barroc fins al principi del romanticisme i a qui se li deu ser el gran desenvolupador del quartet de corda i també de la forma simfonia. Unes simfonies que evidentment mostren un recorregut musical immens. Una persona que amb el seu saber va ser un punt de referència d’un nombre molt important de músics com Beethoven i Mozart i que era venerat per aquests com “el papa Haydn”, un mot que diuen posat per Mozart mateix.
El programa que us proposem està centrat en dues de les 104 simfonies d’aquest gran músic i que ens poden servir per veure la seva gran evolució, juntament amb dues obres de contemporanis seus: W. A. Mozart i I. Pleyel.
La relació del “vellet” Haydn i el “jove” Mozart és bastant extensa i documentada, una relació que els portava a vegades al fet de tocar junts en quartet. L’admiració que sentia Mozart per la persona que també va ser el seu mentor era enorme i amb obres dedicades. Una admiració que queda mostrada amb el sobrenom posat com a persona venerable i de referència. D’aquest jove Mozart escoltarem una de les seves obres escrites als 14 anys, el Divertiment en Si b. KV 137. I d’I. Pleyel sols dir que en realitat era l’alumne preferit de Haydn, la persona en que el vell mestre havia posat les més grans esperances (fins i tot per sobre de Beethoven). Austríac de naixement va desenvolupar la seva tasca musical sobretot a París, on també fundà com a empresari una casa de pianos, la “Pleyel et Cie” que encara segueix avui dia. D’ell escoltarem una de les seves “Simphonies Periodiques”, la núm. 6 en Fa M., unes obres que es publicaven a fragments i de manera periòdica creant així una gran expectació entre el públic.
I de Haydn escoltarem dues simfonies realment separades en el temps i que mostren tota una evolució de concepte musical: la Simfonia núm. 25 és un clar exemple de simfonia clàssica en tots els seus punts, però també una música on es mostra clarament els jocs sonors del mestre austríac i també els seus tocs d’humor que utilitzà en nombroses de les seves partitures. La Simfonia núm. 84 forma part de les anomenades Simfonies París, un conjunt de sis simfonies encarregades al compositor el 1784 per part de l’associació parisenca “Concerts de la Loge Olympique”. Rep el sobrenom de “In Nomine Domini”, una anotació que posava Haydn a l’inici de moltes partitures, però en el cas d’aquesta el mateix compositor afegeix una pàgina addicional sols per posar aquestes paraules… potser tota una declaració d’intencions referents a una música de gran bellesa. En aquesta ocasió us presentem aquestes dues simfonies en les versions per a cordes fetes just després de la mort del compositor.
