En el món musical es parla del so del diable com a la sonoritat que es produeix entre dues notes a distància de tres tons: el tritò.
Una sonoritat que produeix un efecte de tensió a qui l’escolta, ja que sembla que no desemboqui musicalment a cap lloc.
Durant anys, aquesta tensió del so estava prohibida per uns cànons musicals que només tenien la finalitat de la bellesa amb l’afegit de la llegenda, certa o no, que aquest so despertava el diable. Però quan la música es va deslligar de la religió, la llibertat per expressar tensió en les emocions o històries ja era un fet. Des de les músiques que volen expressar moments de tensió emocional purs a les partitures que intenten mostrar històries on apareix el diable, o les terrorífiques bandes sonores de cinema fins a arribar a la base del haevy metal; aquest intèrval del diable és utilitzat per crear tensió a l’oient.
Una tensió que Richard Wagner utilitza per transmetre l’amor i l’enyorança prohibits, a la seva òpera Tristan und Isolde, així com Camile Saint Saens, ens explica com el diable, amb el seu violí desafinat, desperta els morts una vegada l’any per ballar la Danse Macabre, o també trobem en la inspiració sonora en obres de Jimmy Hendrix o els Rolling’s Stones.
Així mateix, també ens podem trobar amb referències al diable i que no passen per la seva sonoritat: des de la bellesa del diable de Dompierre a la història del compositor Pavel Hass, tancat en un camp t’extermini nazi: un infern real, terrenal i provocat per l’ésser humà; on continuava escrivint música fins que un veritable diable, anomenat Mengele, el condemnà al seu final.
