Un recorregut per la música anglesa, amb el favor, o no, de la reina

En l’aspecte musical és ben curiosa la història d’Anglaterra. Un període barroc marcat per la presència absoluta de Henry Purcell acompanyat per compositors forans com G.Handel o F.Geminiani, un període clàssic en que s’ha de gratar bastant per trobar bones referències, i un ressorgiment absolut cap a finals del XIX i tot el XX.

Una història també marcada per la proximitat i reconeixement reial, o no. Ja en ple barroc ens trobem compositors lligats a la reialesa i d’altres de forans que, si volien exercir, havien de tenir permís de la reina. Un aspecte que, salvant distàncies, també trobem durant el segle XX amb nomenaments de sir a bastants compositors, o no.

Aquest recorregut musical que presentem passa per aquestes dues variants. Música amb reconeixement reial com la Henry Purcell, considerat un dels millors compositors anglesos de la història, i la d’Edward Elgar, que a inicis del XX aconseguí el nomenament reial de cavaller o sir.

Amb elles dos exemples propers als anteriors però apartats del reconeixement reial: el barroc sorprenent i impactant de Charles Avison i l’energia i lirisme impressionista de John Ireland.

Però no podem oblidar una època més aviat obscura: el classicisme anglès. I aquí ens trobem a Samuel Wesley, anomenat el Mozart anglès, amb una música sorprenent i quasi eclèctica, reflex d’una vida privada ben regirada i lligada de la primera Gran Lògia Maçònica d’Anglaterra.

I per acabar tota aquesta història una música inoblidable de potser la única i veritable The Queen: Bohemian Rhapsody, de Freddie Mercury.