El plany del darrer alè d’un dels grans genis de la història de la humanitat.

Una de les obres més populars del compositor austríac (i probablement de tot el repertori simfònic acadèmic) és el seu Rèquiem, una obra que ha esdevingut mitològica. A la seva immensa qualitat artística s’hi han afegit les circumstàncies del seu misteriós origen i el seu dramàtic desenllaç.

A banda de guions cinematogràfics, efectivament Mozart mai va saber qui li encarregava la Missa de Difunts, a través del misteriós emissari. Ara sabem que no fou ni Salieri ni altres rivals, sinó el comte Walsseg-Stuppach, amb la intenció de fer-lo passar com a obra pròpia i dedicar-la a la mort de la seva difunta esposa… En qualsevol cas, l’obra es convertí en el cant del cigne del compositor, i quedà inacabada. El que és menys conegut és que, per tal de cobrar la segona part de l’encàrrec, la vídua encarregà la finalització de l’obra no pas al seu deixeble preferit, Süssmayr, sinó a un altre jove compositor vienès, Joseph Eybler. Hem de suposar, doncs, que fou una de les darreres voluntats del compositor l’escollir el seu contemporani més capaç per completar l’obra. Eybler instrumentà tota la Sequenz, però davant el full blanc del Lacrimosa no es veié en cor de seguir a l’alçada del mestre, i retornà la partitura a la vídua. Fou llavors quan l’assumí Süssmayr. L‘estrena d’aquesta obra es va fer a Viena el 2 de gener del 1793 en un concert a benefici de la vídua de W.A.Mozart.

De tota aquesta història, probablement magnificada per llegendes o anècdotes més o menys contrastades, l’element més important és el contingut final: una obra d’una gran intensitat i amb una càrrega emocional esglaiadora. Una obra que tramet el plany del darrer alè d’un dels grans genis de la història de la humanitat.